BATIK A INDONESIA
POSA’T ELS CASCOS QUE ENS ENLAIREM !
Ja som a bord de l’avió rumb a Yogyakarta, a Indonèsia. Ens espera un viatge llarg, amb escala a Dubai, així que poseu-vos còmodes mentre us explico una mica la història i la cultura d’aquesta fascinant regió tant connectada amb la natura, l’art i l’artesania i amb la tècnica tradicional del batik com a fil conductor.
L’ORIGEN
La història d'Indonèsia és un encreuament de camins mil·lenari, caracteritzat per regnes marítims hindú-budistes, l'arribada de l'Islam i segles de colonització holandesa. Després de l'ocupació japonesa a la Segona Guerra Mundial, va proclamar la seva independència el 17 d'agost de 1945, consolidant-se com la nació musulmana més poblada del món.
La regió va estar poblada des de fa mil·lennis. A principis de 2026, s'ha anunciat un descobriment revolucionari en el camp de l'art rupestre a Indonèsia: unes siluetes de mà en negatiu a la cova de Metanduno (Foto esquerra), a l'illa de Muna (Sudeste de Sulawesi), que té almenys 67.800 anys d'antiguitat. Aquest descobriment, supera els rècords anteriors (inclosos els de Sulawesi i Espanya) i situa l'origen del pensament simbòlic humà molt abans del que es pensava.
EL BATIK
El batik és una tècnica tradicional de tenyit per reserva que utilitza cera calenta per crear dissenys sobre tela. La cera actua com a barrera, impedint que el tint penetri a les zones cobertes, la qual cosa permet tenyir selectivament la tela (generalment cotó o seda) diverses vegades per aconseguir patrons complexos i colorits.
El batik Indonesi es va desenvolupar principalment a l’illa de Java, especialment en centres culturals com Yogyakarta i Surakarta.
Tot i que les tècniques de tenyit amb cera existeixen en altres parts del món, a Indonèsia el batik va assolir un nivell molt sofisticat ja fa segles, especialment dins les corts reials javaneses.
A Indonèsia, el batik no només és un teixit decoratiu: és una peça de roba quotidiana i ceremonial. Durant segles, el batik va indicar estatus social i origen regional: a les corts de Java, determinats dissenys estaven reservats a la noblesa. Actualment, el batik continua simbolitzant identitat cultural i tradició i és present a tot arreu: en la indumentària del dia a dia, en les façanes d’alguns edificis o autobusos, en el tèxtil dels restaurants i cambrers, en les botigues…
La llengua: Bahasa Indonesia
Abans de començar el viatge, volia aprendre una mica de Bahasa Indonesia. Conèixer, ni que sigui mínimament, la llengua del lloc on vas et permet apropar-te molt més a la seva cultura i a la seva gent, entendre millor les petites coses del dia a dia i viure l’experiència d’una manera diferent.
El Bahasa Indonesia és la llengua oficial d’Indonèsia i, tot i la gran diversitat lingüística del país, actua com a llengua comuna entre centenars de grups ètnics. Té la seva base en el malai i és relativament accessible per als aprenents: no té conjugacions verbals complicades ni gènere gramatical, i la pronunciació acostuma a ser força regular. A més, utilitza l’alfabet llatí, cosa que en facilita encara més l’aprenentatge. Tot i la seva aparent simplicitat, és una llengua rica i plena de matisos culturals que reflecteixen la diversitat d’aquest país fascinant.
Casa Asia o l’Embaixada d’Indonesia de Madrid, solen oferir cursos online.
Introducció del batik a Europa:
L’exposició Internacional de París del 1925.
París va planejar organitzar una exposició d’arts decoratives el 1908, però la Primera Guerra Mundial obliga a postposar-ho al 1925.
La Exposition des Arts Décoratifs et Industriels va exhibir obres que es van conèixer amb el nom d’Art Deco. La varietat de tèxtils que es van exposar en públic va ser molt àmplia i d’estil eclèctic: s’inspiraven en les belles arts, l’art popular, incloien motius decoratius de Persia, de les illes del mar del Sud, d’Àfrica, d’Orient i d’Egipte així com de l’Europa Central.
Un dels principals tèxtils que es van exhibir en aquesta exposició van ser els treballs en batik. Es feien sobre vellut, seda i cotó per a xals, mocadors, bufandes, bosses i també com a decoracions murals i biombos.
El batik va ser introduït a Europa pels Holandesos, els quals antigament, al voltant del 1.600 d.C, havien iniciat la conquesta d’Indonèsia i el control comercial de Malàisia basat en el monopoli de les espècies i el comerç global, fins que el 1949 Indonèsia aconsegueix la independència.
Per aquest motiu, es poden trobar cases d’estil holandès entre habitatges i comerços típics dels locals.
Podem trobar una influència clarament holandesa al batik “Buketan” ( del neerlandès boeket, “ram de flors”). Aquest estil va ser impulsat per Eliza van Zuylen (1863 - 1947 ), una dissenyadora holandesa establerta a Java, que va jugar un paper fonamental en la fusió de tradicions:
Va combinar tècniques tradicionals javaneses del batik
Utilitzava patrons decoratius europeus, especialment influïts per l’Art Nouveau
Va introduir línies sinuoses, formes orgàniques i composicions florals pròpies del gust modernista europeu
A l’esquerra: exemple de batik Buketan.
No. 15 - Sarong
104 x 190 cm
Cotton, Chemical dye
Batik Tulis, North coast, Pekalongan
1950
Edges hand sewn
Evolució
Madame Pangon (Marguerite Antoinette Désirée Fonrobert, 1872–1969) va ser una cèlebre artista i decoradora francesa pionera a adaptar la tècnica javanesa tradicional del batik a l'alta costura i la decoració d'interiors al París de les dècades de 1910 i 1920. No es considerava a si mateixa una modista tradicional, sinó una artista-decoradora. Pintava la tela de manera que cada disseny era una obra única que estructurava la peça o l'espai.
El 1925 va immortalitzar el seu llegat al prestigiós llibre de làmines titulat Les Batiks de Madame Pangon.
Ruth Reeves, Martha Ryther i Marion Dorn van ser tres figures clau en el renaixement del batik als Estats Units durant les dècades de 1910 i 1920.
La seva fita conjunta més cèlebre va tenir lloc el 1919, quan van exposar els seus innovadors dissenys en batik en la històrica Exhibition of Industrial Art celebrada al Brooklyn Museum i a l'American Museum of Natural History de Nova York.
Aquestes tres dones compartien una recerca comuna: elevar el disseny tèxtil a la categoria de les Belles Arts. El batik els va oferir un llenç perfecte per fer-ho d'una manera totalment lliure i artesanal.
A més, les tres van formar part durant un temps d'una cèlebre comunitat creativa a South Mountain Road (Nova York), on vivien i intercanviaven idees de disseny influenciades per les col·leccions etnogràfiques dels museus.
La febre pel batik durant la dècada del 1980 va viure un gran auge comercial a tot el món. Grans cases de moda occidentals com Dior van començar a reinterpretar aquests dissenys ètnics per a un mercat d'alta gamma.
Christian Dior va utilitzar la tècnica del batik en les seves col·leccions de la dècada de 1980, adaptant aquest art mil·lenari de tenyit amb reserva de cera a la sofisticació del prêt-à-porter de luxe. Durant aquesta època, sota la direcció creativa de Marc Bohan, la casa francesa va experimentar amb estampats globals i teixits fluids .
A la dreta:
Les Batiks de Madame Pangon
Tembi Rumah Budaya
Bé, tornem al present. Ja estem sobrevolant Yogyakarta, quan aterri l’avió tindrem una horeta de camí fins al barri de Tembi, on un taxi ens deixarà davant l’hotel Tembi Rumah Budaya.
L’estància aquí durant dues setmanes em va costar 7.020.000 Rp, que serien 345,45€ ( 24€/nit), amb esmorzar inclòs.
Tembi és una zona rural i poble turístic (Desa Wisata) conegut per la seva atmosfera tranquil·la, els arrossars i la cultura javanesa, situat a uns 8 km al sud del centre de la ciutat a Bantul. Ofereix tallers de batik i eco-print, entre d’altres i viure la vida comunitària local.
El poble de Tembi a Yogyakarta va iniciar la seva transformació cap a un referent turístic l'any 1994, quan un ciutadà australià anomenat Warwick Purser (o Larsen en algunes referències) va quedar captivat pel seu entorn rural i va començar a idear un projecte per obrir el poble al món sense perdre la seva essència.
El poble va haver de ser reconstruït en gran part després de patir greus destrosses pel gran terratrèmol que va assolar la regència de Bantul l'any 2006.
L’hotel on ens allotgem és La Casa de la Cultura (Rumah Budaya Tembi): Funciona com un museu i centre cultural on es guarden documents sobre la història javanesa i s'ofereixen tallers de música gamelan o el teatre de titelles d’ombres wayang.
Batik al Leksa Ganesha
Llany Arias (@llany_batik_studio), és artista plàstica especialitzada en Batik Indonesi, arts textils i arts Murals. Durant el taller de batik que va realitzar a l’Embaixada d’Indonèsia a Madrid i on la vaig poder conèixer, aquest viatge es va començar a gestar. Una part important de la seva vida va ser haver viscut a Indonèsia, aprendre l’idioma i haver après batik a Tembi, Yogyakarta, a l’estudi del seu mestre Mas Tatang Elmy Wibowo. Tal i com la Llany transmetia l’amor per aquest art i per aquella regió, despertava una emoció profunda que convidava a descobrir-lo en primera persona i a endinsar-s’hi amb la mateixa fascinació. Així doncs, l’any següent, un grup de persones amb ella i amb Mas Hanung com a guia, ens trobavem a punt d’iniciar l’aventura del batik al taller Leksa Ganesha.
La Llany organitza anualment aquest viatge, us animo a seguir-la a xarxes
per descobrir com apuntar-s’hi i, a més a més, gaudir del seu art!
A l’esquerra: Mas Nur y Llany durant el procés de tenyit al taller Leksa Ganesha
BATIK
〰️
BATIK 〰️
Practicant Batik. La gal·leria de Leksa Ganesha
batik
〰️
batik 〰️
El malam és la barreja de cera tradicional utilitzada a Indonèsia com a reserva per crear els estampats del batik. La seva funció és penetrar en el teixit i impedir que el tint de color impregni les zones cobertes.
A diferència d'una cera d'abella simple, el malam és una recepta complexa que s'adapta segons el tipus de traç que es vulgui fer.
Els components bàsics són:
Cera d'abella (Lilin lebah): Aporta flexibilitat i adherència a la tela. Evita que la cera es trenqui completament durant la manipulació.
Parafina: S'afegeix per fer la mescla més trencadissa. És la responsable del clàssic efecte clivellat o craquejat de la tècnica del batik.
Resina de Damar (Gondorukem): Prové de la saba de certs arbres i s'utilitza per augmentar la duresa de la cera, evitar que es filtri pel teixit i millorar la seva adherència.
Olis o greixos (vegetals o animals): S'afegeixen en petites quantitats per suavitzar la barreja i baixar-ne el punt de fusió, garantint que flueixi de manera constant per l'agulla del canting.
Cera reciclada: El malam és un producte altament reciclable. Un cop bullida la tela per retirar la cera, aquesta es recull, es filtra i es torna a utilitzar en noves mescles.
Els tints
Al taller de Leksa Ganesha, tenyeixen amb Indigosol, Naptol i Remasol, que són colorants sintètics fonamentals en el procés tradicional del batik d'Indonèsia.
L'art tradicional indonesi empra diversos tipus de colorants químics que ofereixen diferents resultats visuals i mecàniques de fixació:
1. Naptol (Naftol)
És el colorant més popular i utilitzat al batik tradicional a causa de la seva rapidesa i baix cost.
El procés: No és un tint directe. Requereix dos passos obligatoris: primer se submergeix la tela a la base de Naftol (que no té color visible) i després s'introdueix en una solució de "sal de diazo" perquè el color aparegui màgicament per reacció química.
Característiques: Produeix colors molt intensos, foscos i profunds (especialment marrons, vermells i blaus foscos). Té una excel·lent fixació i resistència al rentat.
2. Indigosol
Són colorants tina solubilitzats. Són molt apreciats per aconseguir acabats més artístics i delicats.
El procés: S'aplica sobre la tela i el color es revela mitjançant un procés d'oxidació (en exposar-lo al sol o mitjançant un bany àcid de nitrit de sodi).
Característiques: Ofereix tons pastís, suaus i brillants. El seu gran avantatge és que es pot aplicar amb pinzell (tècnica anomenada colet) per pintar zones específiques sense necessitat de tenyir tota la peça per immersió.
3. Remasol (Reactius)
Encara que no els esmentes directament, formen part de la mateixa família de producció a Indonèsia al costat del Naptol i l'Indigosol.
El procés: Es fixen utilitzant silicat de sodi.
Característiques: Ofereixen una gamma de colors extremadament brillant i moderna. Són molt fàcils dutilitzar per a degradats i tècniques pictòriques sobre el cotó.
Batik Cap. Estampació amb motlles
Txap (o Cap): són segells o motlles fets de fines plaques de coure que s'utilitzen per estampar patrons repetitius. Aquesta tècnica, anomenada batik cap, va ser desenvolupada a principis del segle XX per accelerar la producció i permet una major eficiència en comparació amb el treball manual.
Batik sobre fusta i ceràmica
El batik és molt realitzar en altres superfícies encara que no siguin tèxtils, com ara la fusta o la ceràmica.
Taller realitzat a Sanggar Rama Shinta
ECO-PRINT
En la mateixa població de Tembi, existeix una comunitat de dones autogestionada que elaboren accessoris, vestits, camises i calçat fets a mà i també ofereixen cursos d’Eco-print i shibori.
Mocador. Producte de Tembindigo
Tenyir amb índigo
Visitem un llogaret on es dediquen al cultiu, el tintatge i l’estampació amb índigo.
A la regió no hi ha una única "aldea" aïllada, sinó diversos pobles tradicionals (kampungs) i tallers que s'han unit per recuperar el cultiu de la planta Indigofera tinctoria (coneguda localment com tom o tarum) i l'art del tenyit artesanal.
1. Cultiu: Es planta la Indigofera tinctoria. En ser una lleguminosa, ajuda a fixar el nitrogen al terreny i millora la fertilitat de la terra.
2. Fermentació: Les fulles no són blaves. S'han de recollir i deixar en remull en aigua per fermentar-les durant hores fins que alliberen el pigment (indican).
3. Tenyit: El procés es fa en fred. La tela amb les reserves de cera se submergeix en el líquid groguenc/verdós. En treure-la i entrar en contacte amb l'oxigen de l'aire, el teixit es torna màgicament d'un color blau intens.
El volcà merapi
Ens trobem ja a la meitat d’aquest viatge: avui, curiosament, el dia que faig 30 anys, el volcà Merapi ha decidit despertar, regalant-nos un moment tan inesperat com difícil d’oblidar.
Vam tenir l’oportunitat de passejar per la falda del Merapi. La vegetació natural de la zona baixa ha estat gairebé totalment substituïda per terrasses d'arròs, plantacions de bambú gegant, fruiters i horts on els agricultors locals aprofiten la terra extremadament rica malgrat el perill inherent del volcà.
El bosc de muntanya inferior, originalment era una selva tropical de muntanya tancada, amb arbres d'entre 20 i 30 metres d'alçada. Pel que fa la flora, destaquen espècies autòctones com el Schima wallichii. També és una zona rica en falgueres i orquídies salvatges protegides (com la Vanda tricolor).
Després de visitar la torre de guaita des d’on es controla l’activitat del volcà, vam fer una petita excursió pel bosc, on el guia Hanung ens recomanà seure i escoltar-lo en silenci. L’altre guia, que es coneixia el volcà amb els ulls tancats, ens ensenyava quines plantes eren comestibles i també, saber identificar l’activitat del volcà posant la mà davant d’uns orificis de la mateixa muntanya, percebent si sortia aire o no de dins d’ells. També vam passejar per un hivernacle d’orquídies on vaig fer un petit amiguet i, en una cafeteria ben especial, totalment integrada en aquest entorn, vam gaudir d’un cafè amb llet condensada.
El ballet ramayana
Avui és una nit especial, ens dutxem, ens vestim i anem cap al Pura Wisata Amphitheatre de Yogyakarta on després de sopar en un buffet boníssim insitu, entrem a la sala on es realitzarà el ballet tradicional del Ramayana: un dels espectacles culturals més famosos d'Indonèsia. És una representació teatral que combina la dansa tradicional javanesa, el drama i la música en directe d'una orquestra de gamelan.
L'obra narra la gran epopeia hindú del Ramayana: la història d'amor del príncep Rama i la princesa Shinta, el segrest d'ella per part del rei dimoni Ravana i el seu posterior rescat amb l'ajuda de l'exèrcit de micos liderat per Hanuman.
Els ballarins i ballarines vesteixen amb teles de batik, però no és un batik qualsevol: Duen peces de Batik reial i tradicional: Els personatges humans de la noblesa (com Rama, Shinta o Lakshmana) porten faldilles llargues o draps enrotllats anomenats kain fets de batik tradicional javanès. S'utilitzen patrons clàssics i sagrats de la cort de Yogyakarta (com el Parang o el Kawung), que antigament només podia vestir la reialesa. A sobre del batik, els ballarins porten cotilles ajustades, braçalets, corones daurades molt treballades (praba) i mocadors de seda que utilitzen per fer moviments elegants i hipnotitzants durant la dansa.
Els personatges que representen animals o éssers màgics, com el mico blanc Hanuman o l'exèrcit de micos, no porten batik, sinó vestits de pèl o malles que imiten el cos de l'animal combinats amb màscares o maquillatges cridaners.
Abans de que l’obra comencés, ens van repartir uns fulletons amb l’explicació d’aquesta complexa història.
UNA MICA De turisme:
TEMPLES, MUSEUS, I ARBRES SAGRATS
Durant aquelles dues setmanes, a banda de poder practicar el batik, també vam anar per les rodalies per visitar temples, provar menjar regional, passejar per botigues de tèxtil, visitar els mercats tradicionals, conèixer més la cultura a través dels museus…
Aquí us deixo una llista dels llocs visitats:
-Temple de Borobudur: El monument budista més gran del món. Alberga exactament 504 estàtues de Buda i més de 2.600 panells de relleus narratius que sumen 5 km de recorregut espiritual.
Va ser abandonat al segle XIV, probablement a causa de la conversió de Java a l'islam i l'activitat volcànica, quedant amagat per la selva fins que va ser "redescobert" el 1814 per Sir Thomas Stamford Raffles.
-Temple de Prambanan: Situat a només 18 km de Yogyakarta, és el complex de temples hindús més gran d'Indonèsia i un dels més bells del sud-est asiàtic. Dedicat a la Trimurti: El conjunt honra les tres deïtats principals de l'hinduisme: Xiva (el Destructor), Brama (el Creador) i Visnu (el Preservador).
-La platja de Parangtritis: és la destinació costanera més emblemàtica de Yogyakarta, coneguda per la seva sorra volcànica negra, les seves postes de sol espectaculars i una forta connexió amb el misticisme javanès. Es troba a uns 27 km al sud de la ciutat i és famosa per les seves onades imponents, que la fan un lloc ideal per passejar però perillós per banyar-se a causa de les fortes corrents
-Palau Pura Mangkunegaran: és un palau històric situat a la ciutat de Solo (Surakarta), a la província de Java Central, Indonèsia. Construït el 1757, és la seu de la dinastia Mangkunegaran i un dels centres culturals més importants de l'illa de Java.
Combina l'estil tradicional javanès amb detalls europeus (especialment art déco).
Cal anar tapat (espatlles i genolls). Per respecte a la tradició, està prohibit portar el motiu de batik Parang (reservat a la reialesa).
-Museu del Kraton Ngayogyakarta Hadiningrat (el Palau del Sultà) : és el palau oficial del Sultà de Yogyakarta i la seva família, situat al cor de la ciutat de Yogyakarta, a l'illa de Java, Indonèsia. Construït a mitjans del segle XVIII, no és només una residència reial, sinó també el centre espiritual i cultural del poble javanès.
El complex acull un museu amb una gran col·lecció d'artefactes reials, regàlies, regals de monarques europeus i instruments musicals tradicionals (gamelan). L'edifici és un exemple excepcional de l'arquitectura de palaus javanesos, dissenyat per reflectir el cosmos i la cosmologia tradicional. A diferència d'altres monarquies a Indonèsia, el Sultà de Yogyakarta encara manté poders polítics reals com a governador de la Regió Especial de Yogyakarta
-La trobada inesperada i més significativa amb una figuera sagrada del temple de Mendut (Candi Mendut).
És un temple budista del segle IX situat a uns 3 km a l'est del famós Borobudur. Construït al voltant de l'any 824 d.C. sota el regnat del rei Indra de la dinastia Sailendra, és de fet més antic que Borobudur i forma una línia espiritual directa amb els temples de Pawon i Borobudur. El temple és el punt de partida de la processó anual de Vesak (Waisak). Milers de monjos i pelegrins es reuneixen aquí abans de marxar cap a Pawon i acabar a Borobudur.
La figuera sagrada que hi ha al costat del temple de Mendut és un exemplar massiu de Ficus religiosa (coneguda també com a arbre Bodhi o pipal) que s'ha convertit en un símbol espiritual tan important com el mateix temple. Té una alçada aproximada de 50 metres i un perímetre de tronc que arriba als 18,5 metres a causa de les seves múltiples arrels aèries.
Segons la simbologia budista, representa l'arbre sota el qual Siddhartha Gautama va assolir la il·luminació. Per als visitants i pelegrins, és un lloc de meditació i un símbol de resistència i paciència. S'estima que té més de 100 o 200 anys, tot i que alguns relats locals li atribueixen una antiguitat molt superior.
El paradís de l’estampat tèxtil
WAYANG
TEATRE D’OMBRES AMB TITELLES
El Wayang (també conegut com a wajang) és una forma tradicional de teatre de titelles originària de l'illa de Java, a Indonèsia. El terme prové del javanès i significa literalment "ombra" o "imaginació", i s'utilitza tant per referir-se a les representacions teatrals com a les mateixes marionetes.
Es tracta d’un art escènic molt antic que combina narració, música, filosofia i espiritualitat. Les figures utilitzades poden ser de cuir (wayang kulit), de fusta o fins i tot interpretades per actors humans (wayang wong). El dalang, que és el titellaire, té un paper central: manipula les figures, narra la història i dona veu a tots els personatges, sovint acompanyat per un conjunt musical anomenat gamelan.
La història del wayang es remunta a més de mil anys enrere. Té arrels en creences animistes locals, però amb el temps va incorporar influències de l’hinduisme i el budisme, especialment a través de relats èpics com el Ramayana i el Mahabharata. Més endavant, amb l’arribada de l’islam a Indonèsia, el wayang també es va adaptar a noves sensibilitats religioses, mantenint-se com una forma d’expressió cultural viva i en constant evolució. Avui dia, és reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
Una característica molt interessant del wayang kulit és la manera com es representen les funcions. Les figures es projecten sobre una pantalla blanca il·luminada per darrere, creant ombres que el públic pot veure. El més singular és que les representacions es poden observar des dels dos costats de la pantalla: des del davant, els espectadors veuen les ombres, que és la forma més tradicional i simbòlica; des del darrere, en canvi, poden veure directament els titelles, els colors i el treball del dalang. Això ofereix dues experiències diferents d’un mateix espectacle, una més visual i màgica, i l’altra més tècnica i propera al procés de creació.
EL GAMELAN:
LA MÚSICA QUE ho ENVOLCALLA tot
I ara ja si, hem arribat a la fi d’aquest viatge, espero haver pogut transmetre l’essència d’aquest lloc tant màgic, ple d’art, de cultures i creences diferents que conviuen, s’entrellacen, i s’inspiren unes amb les altres .
Una aventura acompanyada de persones amb un gran cor que acullen i transmeten l’amor pel que fan i pel seu territori. Cera calenta, estampats i cantings. Marcada per d’arbres màgics, una lluna plena especial, sabors, colors, el verd de la natura i el marró de la fusta presents en cada pas.
De camí cap a l’aeroport, de tornada a casa , us deixo amb la imatge d’un paisatge acompanyat pel so hipnotitzant del Gamelan, que no és només música; es considera un element sagrat.
S'utilitza en cerimònies religioses, rituals de pas, festes en temples i per acompanyar el teatre d'ombres (wayang kulit).
La música s'aprèn generalment d'oïda i observació, sense partitures, i es basa en la col·laboració total del grup en lloc de destacar solistes.
Està format principalment per instruments de percussió, com gongs, metal·lòfons (tecles de metall), xilòfons, timbals i carillons. La paraula prové del javanès gamel, que significa "colpejar" o "tocar instruments de percussió".
Gràcies / Gracias / Thank you / Terima kasih
